Estibadors


Avui han vingut els estibadors ha defensar-se del linxament mediàtic al que han estat sotmesos darrerament.

També ens han explicat que no cal el Real Decret per complir la sentencia europea però que es una excusa per a precaritzar el sector.

Avui voliem parlar dels estibadors. S’està parlant molt dels estibadors darrerament. A tot a reu ens expliquen que son uns privilegiats. Sí, a Espanya quan parlem de privilegiats no parlem dels senadors, ni dels diputats que tenen jubilació amb 7 anys treballats, encara que no vagin a treballar; ni els registradors de la propietat, ni l’exercit d’assessors que té govern. No! Els privilegiats son una gent que s’aixeca molts dies pel matí sense saber si treballaran o no i moltes vegades han de treballar a mà. Si que es cert que avui dia la majoria de la feina la fan les grues però també depèn del vaixell.

Però que son els estibadors? Els estibadors son els treballadors que s’encarreguen de descarregar i carregar els vaixells dins del port. No es una feina fàcil, no oblidem mai que el vaixell flota a l’aigua i té una línia de flotació que s’ha de mantenir. Si es comencés a buidar per una punta (La Proa o la Popa), el vaixell es posaria en peu com a la pel·lícula del Titanic. S’ha d’anar buidant mica en mica d’una manera equilibrada.

Fa 50 anys la feina d’un estibador era tota a mà: Les grues eren poques, petites i lentes. La majoria dels vaixells s’havien de descarregar baixant els sacs damunt l’esquena a mà. Era per tant, una feina dura, això si, estava ben pagada. En part perquè les empreses guanyen milions, en part perquè ha estat un gremi molt unit. Avui dia ha canviat molt la cosa: La majoria dels vaixells estan pensant per ser descarregats amb la grua i tot està mecanitzat. Però no deixa de ser una professió de risc: L’any passat van patir quatre accidents mortals i més de 300 accidents greus.

Ara, amb l’aprovació del CETA i properament del TTIP el nostre govern i el d’Europa s’han posat fill a l’agulla a obrir tots es serveis a la privatització. Ja hem vist com van caient la sanitat, la educació, etc. Ara li toca als ports. JP. Morgan vol liderar el sector a traves de la empresa Noatum, que ara vol vendre la concesió dels ports a Cosco. El problema es que els assessors de Cosco posen una condició: Que es liberalitzi el sector i es redueixi la plantilla i els seus sous. Per això el govern ha fet aquest decret, que ens costaria el doble en jubilacions anticipades del que diuen en surt la sanció per no complir la sentencia de la Unió europea.

De fet, es lo mateix que la UE va obligar a fer a Grecia i van comprar els ports una empresa Xinesa que va portar estibadors xinesos i de vegades agafa grecs però per mitjà d’ETT’s, com volia permetre el RD aquí a Espanya si s’hagués aprovat.

Marina- Aquesta es una altre mentida: El Real Decret era una solució per complir les ordres d’Europa però hi han altres camins de complir-la sense que cap estibador perdi la seva feina o hagi de veure reduït el seu sou. No oblidem que les empreses portuàries tenen milions d’euros de benefici. Per tant, no volen un ajust perquè pugui sobreviure el sector, volen pagar menys per augmentar beneficis. Beneficis que aniran a empreses privades.

Bé, per parlar de tot això avui tenim als estibadors Jordi, Lourdes i Joan per a explicar-nos el problema de primera mà.

<a href=”http://www.ivoox.com/estibadors-audios-mp3_rf_17823709_1.html&#8221; title=”Estibadors”>Ir a descargar</a>

 

Anuncis

Exposicions d’art


Avui hem convidat a dos nois/es de l’escola d’art per a que ens expliquin els seus treballs de final de curs. Oriol Sanz es un artista de barri mentre que la Marta Baceiredo es una animalista que intenta conscienciar a la gent amb les seves obres.

 

 

 

<a href=”http://www.ivoox.com/exposicio-escola-d-art-audios-mp3_rf_17694321_1.html&#8221; title=”Exposició de la escola d’art”>Ir a descargar</a>

Programa valoració de l’any del Pacte a l’ajuntament


 

<a href=”http://www.ivoox.com/valoracio-del-pacte-l-ajuntament-audios-mp3_rf_17549570_1.html&#8221; title=”Valoració del pacte de l’ajuntament”>Ir a descargar</a>

 

Avui hem fet una tertúlia per valorar l’any del pacte anomenat “Pacte de la catifa”. Els convidats han donat la seva visió des de l’oposició.

Voliem parlar de l’equip de govern del nostre ajuntament, de l’anomenat “pacte de la catifa”, amb el qual, Tarragona fa un any es convertia en l’única capital de província de l’Estat amb un pacte entre socialistes i populars. El nom ve d’unes declaracions de Josep Maria Prats, on va dir: “No entraré en un equip amb la intenció d’aixecar catifes”.

 

Les darreres eleccions municipals van deixar un panorama inèdit al consistori: El PSC baixava a 9 regidors, Ciutadans entrava per primera vegada i es convertia en el líder de l’oposició amb quatre regidors, igual que ERC, que a l’anterior legislatura s’havien quedat fora, i PP. CiU en treia tres, la CUP dos i Iniciativa mantenia l’Arga.  O sigui, set partits obtenien representació i cap coalició arribava a la majoria absoluta.

 

El PSC va començar a governar en solitari mentre buscava un pacte que donés estabilitat al consistori. Per aconseguir la majoria calia un tripartit. Molts pensaven que es faria un pacte d’esquerres i que el PSC demanaria el suport als altres partits d’esquerres, que eren majoria. En canvi, el PSC va decidir girar a la dreta i pactar amb el PP, que governa a Madrid. D’aquesta manera, s’asseguraven la defensa davant les administracions superiors de les infraestructures imprescindibles pel progrés de Tarragona (o al menys això van dir). Com podia ser el suport de l’Estat als Jocs del Mediterrani 2017, perdó, 2018.

 

Però encara els faltava un regidor per arribar als catorze que donen la majoria absoluta. Llavors s’hi va afegir Josep Maria Prats, el regidor d’Unió. CiU es van separar deixant dos regidors de Convergència i un d’Unió. D’aquesta manera li donaven una volta més a l’extranya aliança, i Unió, partit a punt de desaparèixer,  entrava al govern.

 

Per fer una valoració d’aquest pacte hem convidat avui al Xavi Puig d’ERC, al Pedro Sanchez de C’s i al Jesús Gelida, politòleg i representat de Podem.

 

 

Dia de la dona treballadora


<a href=”http://www.ivoox.com/feminisme-dona-treballadora-audios-mp3_rf_17414793_1.html&#8221; title=”Feminisme, dona treballadora”>Ir a descargar</a>

Avui hem parlat de feminisme i de les reivindicacions de les dones i especialment de les dones treballadores. Encara falta molt per arribar a un món on una dona cobri lo mateix per fer la mateixa feina d’un home.

Hem parlat de feminisme, demà es el dia de la dona treballadora. Aquest dia recordem la mort de 129 treballadores d’una fàbrica tèxtil a Washington Square, Nueva York el 8 de Març de 1.857. Prop de 40 mil dones s’havien posat en vaga per exigir cobrar el mateix sou que els homes. Diuen que el propietari de la fàbrica les va tancar dins per a que no puguessin anar a la vaga. En el moment que es va produir l’incendi estaven cosint camises de color violeta. Per això es va agafar aquest color per representar a la dona treballadora.

I es que la reivindicació de les dones per tenir els mateixos drets que els homes es tan antiga com la nostra societat. De fet, fins el Concili de Trento al 1.545 es dubtava que les dones tinguessin anima.  Així les dones eren una propietat, el pare decidia amb qui es casava la seva filla sense que ella s’hi pogués oposar. Fins no fa gaire havien collegis per nens i per nenes, el que no s’explica es que els temaris eren diferents. Les noies no necessitaven aprendre tant d’historia o de matemàtiques i tenien altres assignatures com cosir o cuinar que les preparava per ser bones esposes.

Així vivim en una societat que assigna uns rols en funció dels genitals amb els que neixes. Segons ets home o dona t’has de comportar d’una manera o d’altre. Pots ser el president d’una gran empresa o la seva dona. Perquè vivim a una societat on les dones son aproximadament el 50%. En canvi, quan mirem els puestos de poder les dones son minoria. Només el 20% dels directius del Ibex35 o dels càrrecs de govern son dones. Això vol dir que una dona ho té molt més difícil per arribar a un lloc de responsabilitat.

El article 14 de la Constitució diu: Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia person  però a l’hora de la veritat aquest article es queda penjat a la pared junt amb el dret a una vivenda i un treball digne. Bé per parlar de tot això tenim avui a la Teresa Fortuny, la Leila Melahi i Laura i Itziar de Cau de llunes i organitzadores de la Plataforma 8M