Terrasses i ús del espai públic


<a href=”http://www.ivoox.com/terrasses-i-is-via-publica-audios-mp3_rf_12999193_1.html&#8221; title=”Terrasses i ís de la via pública”>Ir a descargar</a>

Aquest dimarts hem parlat de les terrasses de la Part Alta i com ha canviat el casc antic de Tarragona.

Avui hem parlat de la ocupació de la via pública i de les terrasses. Els que escolteu aquest programa que ja pentineu canes recordareu quan les places eren per jugar la canalla. El futbol era el rei dels jocs, però es podia jugar al pilla-pilla, fet i amagar, un, dos, tres pica paret, el mocador, etc. Tot un munt de jocs que es feien al carrer amb els amics. Es cert que els nens d’avui dia no juguen a aquestos jocs. Prefereixen caçar pokemons no? Llavors perplacaforummquè hi han 150.000 nens federats a Catalunya. Avui dia, si vols que el teu jugui a futbol l’has de federar i pagar una quota en un camp de futbol, i la fitxa, l’examen mèdic, etc.

Això sí a les places ja no veiem nens jugant a pilota.

Avui dia les nostres places s’han omplert de terrasses de bars. Des de que es va canviar la llei al Gener del 2.011 prohibint fumar dins de qualsevol local, els bars on es pugui fumar han de tenir terrassa. I hem de reconèixer que avui dia encara hi ha molta gent que fuma, sobre tot, entre la gent que va als bars. Això fa que els bars i restaurants que vulguin “funcionar” hagin de tenir una terrassa, si no estan morts.

Això fa que demanin tot el seguit de permisos i paguin totes les taxes que faci falta. Incloent una sostanciosa fiança de la qual l’ajuntament es dipositari mentre estigui posada la terrassa o sigui mentre estigui el restaurant obert i com passa amb els lloguers, de vegades no la torna. Al Setembre de l’any passat hi havien 680 terrasses al nostre municipi, son molts calers dels quals l’ajuntament es el dipositari.

No es només el tabac, si fas un passeig per la part alta, que es la zona on ens centrarem avui, veus molts bars que l’interior està buit mentre que la terrassa està plena. I es que, ens agrada seure a una terrassa quan refresca i fer la cervesa mentre passa l’aire. Això genera un altre problema: A França tothom ha sopat a les deu de la nit i se’n va aviat cap a casa però aquí no, aquí no tenim cap pressa per acabar de sopar ni per fer una cervesa més. L’horari de les terrasses està estipulat per l’ajuntament. A l’hivern fins les once,dotze o a l’estiu fins les dues de la matinada els caps de setmana.

Ara que resulta difícil pel senyor que té un restaurat fer fora la gent quan ho tens força ple i més si veus que la caixa no arriba. De vegades esperes una estona més per a suplici dels veïns que ja pateixen molt. Igual que posar una taula més en aquell racó davant del portal que de vegades permet arrodonir la caixa.

La Part Alta de Tarragona, o potser hauríem de dir el Casc Antic de Tarragona? Perquè ara que hi penso, trobo que Sant Pere i Sant Pau estem més amunt però clar, naltros som Tarragona? La qüestió es que es un barri de Tarragona que ha sofert molts canvis. Ha passat d’uns carrers estrets, mal il·luminats i on només trobaves locals amagats amb quatre llums de colors a la porta. A ser peatonal, turístic i s’està convertint en la zona d’oci de Tarragona per excel·lència. Per tot a reu obren restaurants i les places s’omplen de terrasses. Això fa que molts veïns hagin de marxar farts de no poder dormir. Amb els pisos que es queden buits fan apartaments per a turistes que venen de vacances i sovint continuen la festa al pis un cop tanquen els locals per a desgracia del veïns que han de llevar-se aviat per anar a treballar. L’altre dia una amiga deia que veu a la part Alta el mateix procés que va fer Trias al Barri Gòtic de Barcelona. Es aquesta la Part Alta que volem?

El casc antic de Tarragona té un interès turístic per si mateix: Podem trobar monuments declarats patrimoni de la Humanitat, a més de gran quantitat d’edificis històrics que son un gran atractiu pels turistes. Però ja en tenim prou cura? A la plaça del Forum veiem als nens jugant i saltant per les ruïnes romanes, ara que ben mirat es l’única zona de la plaça on poden jugar, on no hi han taules. També trobem que l’ajuntament va decidir tancar fa poc la Casa Canals i Castellarnau. Al carrer Cavallers es va enfonsar una casa considerada històrica i no fa gaire es va incendiar Ca L’Ardiaca. Quin es el tipus de turisme amb que l’alcalde vol atreure els turistes i creuers?

Així, les places de la Part Alta son el lloc de moda on anar a fer quatre tapes i una cervesa el dia que vols sortir. On abans havien panaderies, merceries, i tota mena de locals obren un restaurant, de vegades on hi caven quatre taules però sempre poden posar terrasses ja que la normativa es més permissiva al casc antic. Igual que per donar llicencies: El casc antic està format per cases antigues que ho tenen complicat per complir les normatives modernes de rampes, amplades mínimes, sortides de fum, etc.

Una altre cosa que diu la normativa es que la superfície destinada a terrasses no serà superior al 40% de l’espai per als vianants. Només cal donar un tomb per la plaça de la Font per adonar-se que no es compleix i molt pitjor si anem a la Plaça del Forum on l’espai es troba tallat per un monument romà. Pedres que serveixen per a que jugui la canalla ja que es l’únic lloc de la plaça on poden jugar.

Bé per parlar de tot això tenim avui amb nosaltres a Marc de la plataforma farts de soroll, a Quim Castelví de la associació de veïns i a Ramon, veí de la Part Alta

Anuncis

L’Islam i el Hijab


<a href=”http://www.ivoox.com/islam-i-hijab-audios-mp3_rf_12803912_1.html&#8221; title=”El Islam i el Hijab”>Ir a descargar</a>

Avui em volgut convidar a tres noies musulmanes per a que ens expliquin com veuen elles l’islam, la nostra societat i que n’opinen de portat o no el hijab. A sortit un debat molt intens amb posicions diferents en alguns aspectes.

whatsapp-image-2016-09-06-at-22-04-28 Avui voliem parlar una mica de l’Islam, i més concretament del paper de la dona en aquesta religió. Islam vol dir submissió a Déu i és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII a la península Aràbiga, on actualment tenim l’Arabia Saudí. Els seus fidels son els musulmans i creuen que Déu (en àrab: Al·là) va revelar el seu missatge al profeta Mahoma (Muhàmmad, la paz sea con él) mitjançant l’arcàngel Gabriel (Jibril). Aquest missatge va quedar plasmat a l’Alcorà (En castellà, el Corán), el llibre sagrat d’aquesta religió. El contingut fonamental d’aquesta revelació és que Déu és un i que tot és obra de Déu, així que la nostra finalitat a la vida és viure d’acord amb la seva llei per obtenir la salvació.

 Els musulmans consideren la seva religió com la versió final i universal d’una fe revelada en diverses èpoques mitjançant diversos profetes: Abraham (en àrab: Ibrahim), Moisès (Mussa) i Jesús (Issa). La tradició sosté que els missatges anteriors han estat alterats i que Muhàmmad és el darrer profeta, l’home perfecte que aporta el missatge definitiu i que tanca així el cicle profètic iniciat per Adam. Per això, les dites i fetes del profeta constitueixen un model a seguir per a tots els musulmans. Estan recollides en uns textos anomenats hadits, que es consideren gairebé tan sagrats com el mateix Alcorà. El conjunt dels hadits constitueix la sunna, o tradició del profeta.

L’Islam es una religió que va arribar a Tarragona per primera vegada fa molts anys. Les arrels islàmiques de Catalunya són tan fondes com la mateixa religió. Durant l’època medieval part de l’actual territori català va viure dins del regne musulmà de la península Ibèrica, l’Al-Àndalus, que contenia una civilització refinada i culta que no hauríem de menystenir ni oblidar.

Avui dia, l’islam és una realitat també catalana a la qual Tarragona no pot girar l’esquena, una realitat que planteja un debat d’abast europeu sobre hàbits religiosos i costums culturals. El dret de tot ciutadà a professar una religió s’ha de combinar amb el deure de respectar les lleis de la nostra democràcia. No sempre és fàcil. És un debat no resolt, ni aquí ni als nostres països veïns. Un debat, però, que no es pot plantejar des de la criminalització i el prejudici.

També cal tenir en compte que l’islam és la tercera religió a Catalunya quant a nombre de llocs de culte i fidels,després de l’església catòlica i les esglésies evangèliques. Actualment la quantitat està sobre els dos centenars repartits per tota la geografia catalana. Aquesta implantació, no exempta de polèmica en alguns casos, ha passat per diverses etapes.

Un del punts que més es critica als musulmans es el tractament de la dona. De fet, hi ha països musulmans, com per exemple Afganistan o Arabia Saudí, on la llei islàmica es molt discriminatoria. Però l’Alcorà no parla de discriminació: “Ellas tienen tanto el derecho al buen trato como la obligación de tratar bien a sus maridos” (Corán 2:229). Totes les discriminacions que es produeixen en l’actualitat, com per exemple la lapidació de la dona adúltera, son per tradició de les regions abans d’arribar l’Islam, no pas per seguir l’Islam.

De fet, el feminisme islàmic és ja una realitat en molts països amb població de majoria musulmana com ho es el feminisme a les nostres comarques, on les dones lluiten pels seus drets i treballen contra la implantació en nom de l’Islam, de codis de família fortament masclistes i discriminatoris per a elles que res tenen a veure amb l’Islam.

Darrerament s’està parlant molt del burkini, de la Hijab, del Burka i de l’adaptació dels nouvinguts a la nostra cultura. El primer que hem de dir es que totes aquestes peces de roba ja existien abans de l’Islam, bé potser el burniki no. El Burka per exemple el feien servir al desert tant homes com dones per a protegir-se de les fortes tempestes de sorra.També s’utilitzava en algunes tribus per protegir a les dones en edat de procrear de les violacions perpetrades pels seus enemics.

I es que l’Alcorà no obliga a l’ús del hijab, únicament ordena vestir amb modèstia, decència i decòrum a l’hora de mostrar públicament el cos. Però es va estendre el seu ús per influencia dels cristians i jueus que sí obligaven a les dones a tapar els seus cabells.