Socialisme i Corea del Nord


<a href=”http://www.ivoox.com/socialisme-i-corea-del-nord-audios-mp3_rf_12567390_1.html&#8221; title=”Socialisme i Corea del Nord”>Ir a descargar</a>

Avui han vingut Diego, socialista i membre de la CUP i Alejandro Cao de Benos, president de l’associació d’amics de Corea del Nord (Korean Friendship association).

Hem parlat de diferents models socialistes i també hem intentat conèixerCoreasls una mica més de Corea del Nord.

Avui volem parlar de socialisme i de models socialistes. De fet, hi ha tants models com països s’ha imposat el socialisme.

A europa, a la segona guerra mundial es van aliar capitalisme i comunisme per acabar amb un enemic comú: El feixisme, que volia controlar Europa. Un cop derrotat Hitler i Mussolini. EEUU i la URSS es van repartir Europa. La meitat dels països van entrar al sistema capitalista dels EEUU i a la OTAN i l’altre meitat al comunisme i al Pacte de Varsovia.

Malgrat aquesta aliança, després va començar l’anomenada guerra freda, on el món era un tauler d’escacs on cadascú volia avançar les seves peces. Corea també es va veure implicada. Així doncs, el mapa mundial es va veure dividit en tres grans Blocs. El primer món era el capitalista, el segon món, el comunista, i el tercer món, bé tots sabem quin és el tercer món. Des del bloc capitalista se’ns presentaven, i sen’s segueixen presentant, els païssos comunistes com unes dictadures horribles on la gent no té ni per menjar i poden anar a la presó només per queixar-s’hi. Però com veien el món capitalista des del segon món.

Al 1987, Mikhaïl Gorbatxov en la sessió plenària del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica va iniciar unes reformes profundes del règim soviètic que van anomenar Perestroika. En aquell moment, tant la URSS com els païssos europeus comunistes s’obrien al capitalisme. Allò va provocar la perdua de control de l’economia per part del govern, una pujada de preus i molts més prpblemes.

Dos anys després va caure el mur de Berlin, símbol mundial de la divisió entre els dos blocs, i es produïa la unió de les dues alemanyes, que havien surgit després de la II guerra mundial. Quasi trenta anys més tard, trobem que ara governa l’Angela Merkel, filla d’un pastor luterà que va ser destinat a Templin, dins de la RDA, on va creixer l’Angela i on va estudiar. També on va començar la seva carrera política a la Unió Demócrata Cristiana d’Alemanya, partit que governa a Alemanya i part d’Europa.

Fins i tot la Xina s’ha obert al capitalisme i no tragarà gaire en ser la primera potencia capitalista del món. Ara que ho ha fet a la seva manera, Xina es el país de món amb més millionaris, 60 Milions crec, més que els habitans de l’estat espanyol. Però també es on els treballadors tenen menys drets i treballen més hores per un sou de merda.

Un dels pocs règims comunistes que queden en l’actualitat és el de Corea del Nord. Al 1945, la península de Corea, que fins a la fi de la IIGM estava controlada pel Japó, va ser dividida en dos: el Nord va passar sota el control de la URSS, i el sud va rebre la influència nord-americana. El 1950 va esclatar una guerra en envair Corea del Nord el sud, amb l’objectiu de reunificar la península. El nord tenia el suport de la URSS i Xina, mentre que el Sud era recolzada pels EEUU. Però el conflicte va acabar el 1953 amb un armistici que restaurà la frontera entre les dues Corees a prop del Paral·lel 38, on es creà l’anomenada Zona desmilitaritzada, una franja de 4 km d’amplada que és probablement la zona més militaritzada del món.

Per parlar de tot aquest tema tenim avui a dos convidats: Diego, de la CUP, i Alejandro Cao de Benós, tarragoní i representant occidental de Corea del Nord a l’estranger.

Anuncis

Programa Voluntaris Tessalónica


http://www.ivoox.com/player_ek_12420184_2_1.html?data=kpehlJWVfJWhhpywj5WVaZS1kpmSlaaUfY6ZmKialJKJe6ShkZKSmaiRdI6ZmKiauNTQuc_owtfW1ZDWqcfpyM7O1tiRaZi3jrnU0Mbbs9PgxZKSmaiReA..&

Avui hem convidat a uns amics que acaben d’arribar de Tessalónica on han anat a ajudar i a portar ajuda que van recaptar un grup de dones marroquines de Reus.

photo257615759527750273

photo257615759527750278

 

 

 

 

 

 

Avui volem parlar dels refugiats, es un tema del que es parla molt darrerament i de fet, ja vam dedicar un programa però degut a totes les novetats hi han cada setmana sobre el tema ens ha semblat bé tornar-hi a parlar. Tots hem vist imatges de persones arribant a les costes de les illes gregues i fins i tot, nens ofegats. Durant tot el segle XX, Siria va ser el país d’acogida d’inmigrants per excelencia. Durant la II segona guerra mundial molts alemanys i europeus en general van acabar allà. I Libanesos, Iraquians, palentins, persones de tot a reu van trobar refugi a Siria quan va haver una guerra al seu país, amb una particularitat: Siria mai ha tingut camps de refugiats. Els sirians rebien als refugiats a casa seva. Ara la guerra ha esclatat a Siria.

Què vol dir refugiat? Refugiat es aquella persona que ha de fugir del seu país perquè corre perill la seva vida. Un dels motius més fàcil de justificar i demanar l’asil es una guerra al teu país. Després de la segona guerra mundial, a la convenció de Ginebra es va signar l’estatut del refugiat on molt països (Entre ell tots els europeus) es van comprometre a acollir a les persones que fugen d’una guerra al seu país. Hi ha un problema: Aquest conveni es va signar pensant que els europeus fossin acollits en cas de guerra. Ara les guerres es fan a altres llocs i som nosaltres els que hauríem d’acollir. Llavors per què no ho fem? No es una qüestió de diners perquè gastem molt més en pagar a Marroc i Turquia per barrar les nostres fronteres, per a què ens facin la feina bruta.

La guerra fa cinc anys que va començar a Siria. Una guerra que porta ja uns 500.000 morts i més de sis milions de refugiats, la majoria dels quals han anat a Turquia, Liban i Jordania, però també n’hi ha que miren de venir a Europa. L’Europa que fins ara presumia de solidaritat i de respecte pels drets humans es dedica a tancar fronteres per barrar el camí d’aquesta gent, cosa que va contra la resolució universal dels drets humans i que beneficia a les màfies, que treuen molts diners en fer-los creuar l’estret. De fet, cobren més de mil euros per un trajecte de dues hores. Els refugiats també es troben que les màfies els obliguen a deixar l’equipatge que puguin portar per no sobrecarregar més la barca. A partir d’aquest moment hauran de continuar sense equipatge. La gent sap que s’hi juga la vida, però és que ja ve d’un infern.

Les respostes ciutadanes i polítiques a aquesta situació no s’han fet esperar. Per un costat, el missatge dels principals representants europeus es un “Aquí no” que ha fet que molta gent sorti al carrer per dir que els refugiats son benvinguts a Europa sota el lema “Refugees Welcome”. Per exemple l’any passat, arran d’un naufragi on van morir 900 persones intentant arribar a la costa italiana, va nèixer la plataforma Stop Mare Mortum, amb l’objectiu de canviar les polítiques migratòries i d’estrangeria de la Unió Europea.

Al setembre vam veure la foto d’Aylan, un nen sirià que va aparèixer mort en una platja a Turquia. La imatge va remoure moltes consciències, i va convertir-se en un símbol de la lluita pels drets dels refugiats i en la critica a les polítiques migratòries de la Unió Europea. La seva figura va ser satiritzada per la famosa revista francesa Charlie Hebdo, aixecant molta polèmica. Barcelona i altres ciutats van fer una crida per construir una xarxa de ciutats d’acollida que s’organitzessin per a l’arribada dels refugiats.

 El mes de març passat la Unió Europea signava uns acords vergonyosos amb Turquia, a partir dels quals les persones que entraven a territori europeu demanant refugi podien ser retornades a aquell país sense que puguessin acollir-se a les mesures d’asil previstes a la Convenció de Ginebra. Moltes entitats, entre les quals Stop Mare Mortum, i la majoria de partits polítics, s’hi van oposar. En primer lloc, pel respecte al Dret internacional (incomplimeix diversos tractats europeus, el principi de no devolució, lliure circulació, dret d’asil…), però també perquè es evident que Turquia no es un país segur. Només cal veure com tracta els drets de la minoria kurda, la pluralitat de la informació i també pels drets de la població turca en general.

I que té a vore Espanya en tot això? Tot. Per començar, us en recordeu quan el nostre estimat president Jose Maria Anzar també va dir allò de: “Irak tiene armas de destrucción masiva” i va recolzar la guerra d’Irak. Es que Espanya som el seté país en fabricació d’armes. Ara que aquí no calen lobbys, aquí posem de ministre de defensa a un fabricant d’armes directament i que faci el que vulgui. Per exemple, vendre a Arabia saudí les armes per Daes. O a Qatar. Jo soc del barça i sabeu qui promociona al meu equip? Tenim molta responsabilitat.

Espanya té una de les pitjors polítiques per donar asil als refugiats. Ha rebut moltes estirades d’orella per aquest tema. La última (Si no ha sortit cap altre després) perquè no teniem una oficina ni a Ceuta ni a Melilla per demanar l’asil. Els tractats internacionals diuen que qualsevol estranger pot arribar a la frontera i demanar l’asil. Després serà l’estat qui valorarà aquesta demanda. Però has de tenir una oficina on els refugiats que ho desitgin puguin demanar l’asil. Després podem pasar mesos o anys fins que l’estat espanyol respongui si te’l dona o no.

Ara, a Turquia hi ha hagut un cop d’estat frustrat, després del qual el president Erdogan ha decidit instaurar un estat d’emergència per poder restringir encara més les llibertats. Ha aprofitat el cop d’estat per empresonar més de 70.000 persones, per apartar-ne dels seus llocs de treball més de 50.000 (entre ells jutges, policies, mestres, militars no adeptes a la seva política, etc), i, el que encara és més greu, ha decidit suspendre la Convenció europea dels Drets Humans que havia subscrit l’any 1954 i encetar el debat sobre la restauració de la pena de mort.

 Aquesta reacció oficial ens demostra que Turquia no és un país segur per a la seva població. Es el moment que la UE es replantegi els acords del mes de març? Però no, la UE calla una vegada més davant de la vulneració sistemàtica dels drets humans i manté més de mig milió de persones encallades als hotspots de Grècia i d’Itàlia. Quin futur els espera? Seran retornades als seus països d’origen, d’on van fugir per por de la guerra, o de persecució política, o d’altres causes igualment justificades? Seran, malgrat tot, retornades a Turquia, seguint els acords signats al mes de març? Seran condemnades a vagar indefinidament en aquests llimbs legals que no els permeten instal·lar-se lliurement en cap país europeu? No ho sabem: la UE calla i continua fent com si a Turquia tot hagués tornat a la normalitat.

El passat dissabte 16 de juliol va partir de Barcelona la “Caravana a Grecia, abriendo fronteras”. Aquest viatge de protesta és iniciativa de múltiples plataformes ciutadanes i té com a objectiu respondre a les polítiques migratòries d’una Unió Europea, i especialment d’un Estat Espanyol, que vulneren els drets humans i incompleixen els convenis internacionals. La caravana va cobrir en tres dies la distància entre Barcelona i Tessalònica. Van fer manifestacions davant l’embaixada espanyola a Grecia. Després de molts problemes ja han tornat, portant immigrants cap a moltes ciutats que en volien acollir. També hi han hagut infinitat de campanyes de recollida d’aliments i roba pels camps de refugiats per tot arreu d’Europa. Moltes Ong’s i associacions han organitzat viatges per dur aquesta roba o per mirar d’ajudar a la gent que es troba als camps de refugiats. I tant a Tesalonica i a altres ciutats gregues es troben voluntaris de moltes ciutats europees col·laborant en els camps de refugiats on els deixen, perquè als que estan controlats per l’exercit ho tenen molt difícil per entrar. Avui volem parlar dels refugiats, es un tema del que es parla molt darrerament i de fet, ja vam dedicar un programa però degut a totes les novetats hi han cada setmana sobre el tema ens ha semblat bé tornar-hi a parlar. Tots hem vist imatges de persones arribant a les costes de les illes gregues i fins i tot, nens ofegats. Durant tot el segle XX, Siria va ser el país d’acogida d’inmigrants per excelencia. Durant la II segona guerra mundial molts alemanys i europeus en general van acabar allà. I Libanesos, Iraquians, palentins, persones de tot a reu van trobar refugi a Siria quan va haver una guerra al seu país, amb una particularitat: Siria mai ha tingut camps de refugiats. Els sirians rebien als refugiats a casa seva. Ara la guerra ha esclatat a Siria.

 Què vol dir refugiat? Refugiat es aquella persona que ha de fugir del seu país perquè corre perill la seva vida. Un dels motius més fàcil de justificar i demanar l’asil es una guerra al teu país. Després de la segona guerra mundial, a la convenció de Ginebra es va signar l’estatut del refugiat on molt països (Entre ell tots els europeus) es van comprometre a acollir a les persones que fugen d’una guerra al seu país. Hi ha un problema: Aquest conveni es va signar pensant que els europeus fossin acollits en cas de guerra. Ara les guerres es fan a altres llocs i som nosaltres els que hauríem d’acollir. Llavors per què no ho fem? No es una qüestió de diners perquè gastem molt més en pagar a Marroc i Turquia per barrar les nostres fronteres, per a què ens facin la feina bruta.

La guerra fa cinc anys que va començar a Siria. Una guerra que porta ja uns 500.000 morts i més de sis milions de refugiats, la majoria dels quals han anat a Turquia, Liban i Jordania, però també n’hi ha que miren de venir a Europa. L’Europa que fins ara presumia de solidaritat i de respecte pels drets humans es dedica a tancar fronteres per barrar el camí d’aquesta gent, cosa que va contra la resolució universal dels drets humans i que beneficia a les màfies, que treuen molts diners en fer-los creuar l’estret. De fet, cobren més de mil euros per un trajecte de dues hores. Els refugiats també es troben que les màfies els obliguen a deixar l’equipatge que puguin portar per no sobrecarregar més la barca. A partir d’aquest moment hauran de continuar sense equipatge. La gent sap que s’hi juga la vida, però és que ja ve d’un infern.

Les respostes ciutadanes i polítiques a aquesta situació no s’han fet esperar. Per un costat, el missatge dels principals representants europeus es un “Aquí no” que ha fet que molta gent sorti al carrer per dir que els refugiats son benvinguts a Europa sota el lema “Refugees Welcome”. Per exemple l’any passat, arran d’un naufragi on van morir 900 persones intentant arribar a la costa italiana, va nèixer la plataforma Stop Mare Mortum, amb l’objectiu de canviar les polítiques migratòries i d’estrangeria de la Unió Europea.

Al setembre vam veure la foto d’Aylan, un nen sirià que va aparèixer mort en una platja a Turquia. La imatge va remoure moltes consciències, i va convertir-se en un símbol de la lluita pels drets dels refugiats i en la critica a les polítiques migratòries de la Unió Europea. La seva figura va ser satiritzada per la famosa revista francesa Charlie Hebdo, aixecant molta polèmica. Barcelona i altres ciutats van fer una crida per construir una xarxa de ciutats d’acollida que s’organitzessin per a l’arribada dels refugiats.

 El mes de març passat la Unió Europea signava uns acords vergonyosos amb Turquia, a partir dels quals les persones que entraven a territori europeu demanant refugi podien ser retornades a aquell país sense que puguessin acollir-se a les mesures d’asil previstes a la Convenció de Ginebra. Moltes entitats, entre les quals Stop Mare Mortum, i la majoria de partits polítics, s’hi van oposar. En primer lloc, pel respecte al Dret internacional (incomplimeix diversos tractats europeus, el principi de no devolució, lliure circulació, dret d’asil…), però també perquè es evident que Turquia no es un país segur. Només cal veure com tracta els drets de la minoria kurda, la pluralitat de la informació i també pels drets de la població turca en general.

I que té a vore Espanya en tot això? Tot. Per començar, us en recordeu quan el nostre estimat president Jose Maria Anzar també va dir allò de: “Irak tiene armas de destrucción masiva” i va recolzar la guerra d’Irak. Es que Espanya som el seté país en fabricació d’armes. Ara que aquí no calen lobbys, aquí posem de ministre de defensa a un fabricant d’armes directament i que faci el que vulgui. Per exemple, vendre a Arabia saudí les armes per Daes. O a Qatar. Jo soc del barça i sabeu qui promociona al meu equip? Tenim molta responsabilitat.

 Espanya té una de les pitjors polítiques per donar asil als refugiats. Ha rebut moltes estirades d’orella per aquest tema. La última (Si no ha sortit cap altre després) perquè no teniem una oficina ni a Ceuta ni a Melilla per

 Per parlar avui d’aquest tema tenim a l’estudi a uns quants voluntaris que han anat a Grecia per a que ens expliquin de primera mà la seva experiència.